La subasta del mercat majorista d’electricitat d’aquesta setmana, que comporta un augment del rebut de l’11%, ha posat al descobert el castell de cartes sobre el que s’ha construït el mercat energètic de l’estat espanyol d’ençà de la liberalització promoguda per Rodrigo Rato i Josep Piqué (perquè surten els mateixos culpables a tot arreu?), un mercat oligopolístic caracteritzat per l’opacitat, la manca de competència real i l’alteració de preus, carregant sobre el consumidor (particulars i empreses) un augment continuat del preu de la llum.
Els preus majoristes de l’electricitat es determinen en un subhasta, on des d’un punt de vista teòric s’hauria de fixar un preu d’acord amb les possibilitats de l’oferta i les necessitats de la demanda. Però com gairebé passa, aquest no és un mercat de competència perfecta, sinó tot el contrari: hi ha pocs oferents que concentren la producció i l’oferta i uns pocs comercialitzadors concentren la demanda, profundes asimetries d’informació i barreres d’entrada molt altes. A més, l’organització de la subhasta i l’ordre en el que s’ofereix l’electricitat ve determinat pel seu sistema de generació, fent que el preu final l’acaba marcant l’oferta d’electricitat més cara de produir (procedent gas i carbó). Si hi sumem que la major part dels operadors estan a banda i banda (és a dir, una mateixa companyia té una filial que ofereix energia i una filial que la comercialitza), l’alteració de la subhasta cap a una fixació de preus oligopolística està garantida.
Però a més de tot això, s’hi afegeix el problema del dèficit tarifari, que en teoria cobreix la diferència entre el que costa produir l’energia i el preu al que es ven, ja que la fixació de preus de l’electricitat posteriorment a la liberalització en l’època Aznar es va contenir per no augmentar la inflació. El problema és que el cost real no es coneix, i per tant, aquest és un cost teòric que acaben marcant les empreses, i el govern es compromet a cobrir el dèficit, convertint aquest en un dret de cobrament futur per part de les companyies. El dèficit tarifari, que enguany s’acabarà situant en els 40.000 milions, és la pedra de toc des del punt de vista financer, ja que aquest dret teòric de les companyies respecte del govern espanyol (i per tant, de tots els contribuents) construït en bona part artificialment, computa com un actiu en el seu balanç (en ser un dret de cobrament futur), que cobreixen temporalment amb una titulització de deute (és a dir, emeten títols negociables en mercats financers lligats al pagament d’aquest deute) que computa en el passiu. Només com a exemple, el dèficit de tarifa només de l’any 2012 computa com un actiu (dins l’epígraf crèdits a empreses) en el balanç d’Endesa (pdf) per 2.960 milions d’euros, equivalent al 12.24% del seu actiu. Una ficció comptable que ha generat una bombolla difícil de gestionar.
Potser tot aquest embolic ajuda una mica més a entendre perquè les empreses energètiques són el retir daurat d’un gran nombre de ministres espanyols, entre el quals cal comptar-hi Felipe González i José María Aznar. L’explicació alternativa, que és que els polítics espanyols siguin uns experts en energia, senzillament no cola. Una conseqüència, doncs, d’un mercat mal regulat, oligopolístic i clarament extractiu, on qui paga els plats trencats són els consumidors i l’economia productiva, que assisteixen astorats a com per una banda es demana reducció salarial per guanyar competitivitat i per l’altra s’augmenta el cost de l’energia fent inútil aquest sacrifici profundament injust.
Paral·lelament a tot això, i seguint la dita de cornuts i pagar el beure, aquesta setmana el Partit Popular aconseguia retardar un mes l’aprovació de la llei de mesures, sol·licitant un dictamen al Consell de Garanties Estatutàries, en la que s’inclou una modificació del Codi de Consumimpulsada per ERC i negociada amb CiU per tal d’evitar que es talli el subministrament elèctric a les famílies amb menys recursos. La cirereta que faltava per coronar el pastís oligopolístic. Però en els propers dies respondrem i com a mínim, en això atacarem. Per la resta, i essent conscients que la capacitat de reforma del mercat energètic espanyol és similar a les possibilitats d’èxits del federalisme, donada l’oposició de l’oligopoli polític del PP i el PSOE, haurem de tenir present que la futura República Catalana no pot reproduir aquest sistema, sinó que ha de ser diametralment diferent.
