Mai l’ésser humà havia patit tal situació.
És molt complicat definir aquest moment.
El terror ens ha envaït, no li veiem solució.
Creiem que no ens aturarà permanentment.
Tenim la sensació de que el món s’ha aturat,
potser només durant una temporada.
Aquest virus a la societat ha alterat.
L’activitat està completament aturada.
A qui li toca de prop, ho passa malament.
Un familiar, un amic, és molt trist.
El temps anirà disminuint el contagi a la gent.
Fins ara cap vacuna s’ha previst.
Com si la vida ja s’hagués acabat.
La gent esperant que s’acceleri el temps.
Ens quedem a casa com si fos de veritat.
Confiem que trobarem la solució a temps.
És, si més no com una guerra
contra un món desconegut.
Sí, com una guerra que s’aferra
al temps, perquè l’inici ja l’em perdut.
De vegades la realitat és tan inversemblant,
que supera la ficció més complicada, imposibla.
L’imaginació pot ser infinita, poètica, emocionant.
Aquesta poesia real dona pas a un conte posibla.
Una vegada va neixer un virus.
que tenia l’objectiu de conquerir el món.
Per aixó es va posar de nom coronavirus.
Era petitet, tothom el buscava i no sabia on.
Era molt lleig, edemés no tenia cames.
L’única manera d’aconseguir conquerir-lo,
era anant contagiant a tothom, homes i dones,
saltant de persona en persona fins aconseguir-lo.
Van venir les persones més fortes,
però cap va ser capaç de guanyar-lo.
No és veia, era viscós, volava pels aires.
es transparentava, no podien agafar-lo.
S’en tan medunet, com podem guanyar?
Va començar a preguntar-se la comunitat.
Un nen va dir: sí, que el podem guanyar.
Si no té cames, serem la seva mobilitat.
Nosaltres som les seves cames, així ho farem:
Si ens quedem tot el temps que podem a casa
no podrà seguir avançant i pacients el vencerem.
Sense lluitar el guanyarem,
només en ser a casa.
Així és com es guanyen, en una moguda
les lluites més importants de la vida.
contra una amenaça desconeguda.
Ha sigut un malson, però continuem amb la vida.
Josep Garriga.
Reflexions puntuals del Jordi Bordas
Des de que em poso la mascareta per anar a comprar els aliments a la tenda més propera començo a tenir més empatia envers a altres cultures com per exemple la musulmana o perque no també els tuaregs momades que viuen en el desert del Sàhara, també tinc la sensació de que si hem de portar la mascareta molt més temps ens acostumarem tots a no trobar cap sonriure espontani al carrer, ara tots vivim condemnats a veure algún sonriure espontani només dins de la nostra llar i sempre que la nostra economia personal de subsistència ens ho permeti, perque no tothom podrà sonriure sovint si la miseria económica els toca de plé.
Posiblement no sera gaire fàcil tenir empatia amb els que acabin perdent el seu lloc de treball i es quedin sense ingresos fixos i també patiran molts autònoms que a partir d´ara no puguin aixecar el cap per falta de crédit , de mitjans o de clientela perque el poder adquisitiu caurà en picat i només hi haura consum en aquelles coses imprescindibles per viure.
Pot ser que alguns sortim endavant sense gaire esforç perquè ja tenim una seguretat econòmica garantida, però per a molta gent el treball serà més temporal i més precari que mai.
Els joves que s´haurian d´incorporar al mercat laboral només trobarán feines mal pagades i sens dupte hi haurà un increment de persones que quedaran sense recursos i potser hauran de buscar menjadors socials per omplir l´estomag cada dia i buscaràn també ajudes socials com la renda mínima garantida per a poder subsistir en el dia a dia i si aquesta ajuda social no arribi a temps fins i tot potser veurem revoltes socials amb revoltes al carrer com ja està succeint en el sud d’Itàlia
L´anàlisi d´Antoni Bassas: “Parlen de guerra perquè envien la gent a morir?” “Prou de parlar de guerra sense una estratègia per guanyar-la i per reconstruir les zones devastades”
