Aquets darrers mesos i, amb mes intensitat al apropar se les eleccions catalanes, es fan tendencioses o alarmistes declaracions i amenaces de líders politics en actiu o jubilats – però amb influencia en la opinió publica espanyola – que asseguren i vaticinen que segons els resultats del 27 de setembre a Catalunya , els catalans podem deixar d’esser europeus i ciutadans de la Unió!
En la meva condició de docent i segurament per defecte professional,voldria precisar i aclarir alguns dubtes i temors a tothom: politics, acadèmia, tertulians cultes i menys cultes o gens informats ,però sobretot al ciutadà de a peu, que es el qui ha de votar i decidir com a integrant d’un poble sobirà.
Aquestes son les meves constatacions i marc legal (LEGALITAT) vigent a Espanya i a la Unió Europea al setembre de 2015.
PRIMER: El concepte “ciutadà europeu o de Europa“ es merament geogràfic. Comprèn a tots els qui viuen a Europa, que avui son molts milions sense comptar els 300.000 nous refugiats que arribant per terra mar i aire. En conseqüència els catalans, surti el resultat electoral que surti, seguiran sent europeus, com ho son els andorrans, els suissos o els russos. Es el que varem aprendre de petits als llibres de geografia escolar o simplement veient el concurs d’Eurovisio anyal!..
SEGON: ”La ciutadania de la Unió Europea“ es un altre concepte molt diferent. Es un status polític i jurídic (no una nacionalitat) que gaudeixen totes les persones que tenen la nacionalitat i passaport de qualsevol dels 28 estats membres de la Unió Europea. Actualment son més de 500.000.000 entre els quals es computen, evidentment, els 7.500.000 que viuen a Catalunya.
TERCER: Aquest status de “ciutadà de la Unió” es superposa a la nacionalitat que cadascú pugui tenir sense substituir-la. Afecta per igual als que tenen, a més de la nacionalitat d’un Estat membre una altre nacionalitat, per exemple els Hispano peruans; Italo – argentins o brasil –portuguesos .
QUART: La “ciutadania de la Unió” converteix als nacionals dels 28 estats membres en “estrangers privilegiats dins i fora de la Unió ” .Poden moure’s lliurament sense passaport i viure en tot el territori de la Unió; gaudir de protecció diplomàtica i consular de qualsevol estat membre si estan fora del territori de la Unió; podran votar i ser votats a les eleccions municipals de la ciutat europea de residència; tenen el dret de petició al Parlament Europeu i al Ombudsman (Defensor del poble) europeu.
CINQUÈ: La majoria dels catalans que avui viuen a Catalunya son “espanyols d’origen”, que, recordem, es també “un status jurídic polític” – no cronològic –dels que no ho son, es a dir, els que l’han adquirida per opció, residencia o carta de naturalesa (anomenats espanyols derivatius.)”. Els “espanyols d’origen” no poden esser privats de la nacionalitat espanyola com a sanció. Es la legalitat espanyola del art. 11.2 de la Constitució. Aclarim, però , i per no confondre, que “els espanyols originaris” son aquells que des del seu naixement han estat espanyols per esser fills d’espanyols o supletòriament haver hi nascut . Els dos conceptes o categories son molt diferents i donen drets i privilegis també diferents. Tots els espanyols originaris tenen la condició d’espanyols d’origen, però no tots els d’origen son originaris. Per exemple: els fills d’immigrants o els adoptats no son originaris ja que han adquirit la nacionalitat espanyola desprès de tenir ne un altre. El Codi civil preveu dues formes de pèrdua de la nacionalitat, segons es tracti d’espanyols d’origen o espanyols que no siguin d’origen (en aquest darrer cas es una pèrdua per sanció legal).
SISE: Qui adquireixi una hipotètica nova nacionalitat catalana i fos a la vegada espanyol (d’origen o derivatiu) podrà seguir sent –ho, a menys que individualment ho renunci i Espanya li admeti la renúncia. Aquesta doble nacionalitat legal està reconeguda en la Constitució d’Espanya, art. 11,3, sense necessitat de cap tractat ja que Catalunya es un país Iberoamericà com Guatemala o Colòmbia.
SETE: Els ciutadans – si es dona el cas que Catalunya esdevingués un estat independent- que tinguin la nacionalitat catalana i espanyola (de origen o l’hagin adquirit per residència u opció) seguiran sent i gaudint del status de ciutadans de la Unió europea, ja que la legalitat de la Unió Europea i espanyola així ho garanteixen en el article 20 del Tractat de Funcionament de la Unió que obliga als 28 Estats, inclòs el Regne d’Espanya.
VUITE: Amb la legalitat espanyola i europea vigents la conseqüència del que he assenyalat es que encara que Catalunya, com a nou estat inicialment no formaria part de la Unió Europea, els seus ciutadans que tinguin la doble nacionalitat legal catalana–espanyola seguiran sent “ciutadans de la Unió “ i gaudiran de tots els seus drets excepte el poder votar a les eleccions al Parlament Europeu i, poder exigir que les institucions responguin en català a qualsevol queixa o pregunta de un ciutadà. El català no es un idioma oficial a la Unió .
NOVE: Per canviar o derogar aquesta legalitat –per a alguns sorprenent – Espanya hauria de modificar la Constitució, en concret els articles 11.2 i 11.3 així com el 14 (de la igualtat dels espanyols davant la llei) a més del Codi civil. També els 28 Estats de la Unió, PER UNANIMITAT, haurien de modificar el Tractat de la Unió i el Tractat de Funcionament de la Unió de 2009. Ambdues normes constitucionals no son tan fàcils de modificar, pensem que a Espanya podran votar 7.500.000 de catalana espanyols, i tots els Estats hi ha de estar d’acord.
DEU: Afirmar com s’està fent per persones amb responsabilitat política , i amb contundència pètria, que els catalans deixaran d’esser europeus i ciutadans de la Unió Europea, no es cert. Es, per tant, equivoc, tendenciós, electoralista i fora de la legalitat vigent espanyola. Per esser possible s’hauran de modificar les Lleis Espanyoles i els Tractats internacionals obligatoris per a Espanya. Aquest es el cos legal del que els politics i governants espanyols anomenen “LEGALIDAD VIGENTE”.
Aquesta es la meva modesta aportació al debat que ha estat articulada des de fa temps amb altres prestigiosos juristes i acadèmics en el llibre col·lectiu ¿Existe el Derecho a decidir? (Tibidabo Edicions, 2014). El Pròleg del llibre és d’Antonio Garrigues i a més hi col·laboren, entre altres: Joan Ridao, Joan Josep Queralt, Xavier Pons o Esther Gimenez-Salinas
Es possible i admeto que, en el meu anàlisi, pugui estar equivocat, però la conclusió final es paradoxal i curiosa: Els catalans espanyols no necessitaran passaport per travessar totes les fronteres de la Unió, i en canvi els nacionals dels 28 estats membres (àdhuc els espanyols no catalans) hauran de entrar a Catalunya amb passaport i també necessitaran permís de residencia i permís de treball si volen establir-se o treballar, altrament podran esser considerats immigrants irregulars!
Eduard Sagarra i Trias
Professor de dret internacional públic de la UB i ESADE
Barcelona, quatre setembre 2015