La Entrevista que no publicó El Mundo – Mireu-vos l’elecció històrica que tenim davant així: continuar com espanyols de segona o intentar ser europeus de primera.

0
9

Este fin de Semana el diario El Mundo publicó un artículo sobre el Abismo Financiero hacia el que iría una Catalunya independiente. La semana pasada una periodista de esa publicación me envió un cuestionario para que yo participara en ese artículo. Las palabras que publicaron fueron las siguientes.

 

“El profesor de Columbia, Xavier Sala-i-Martin, pone en duda este argumento al recordar que ninguna ley lo establece así y estima que en todo caso, «si la deuda se tuviera que dividir por habitante, a Cataluñ̃a le tocaría solo el 16%». Según sus cálculos, la deuda del nuevo Estado sería del 70% del PIB. «Eso es perfectamente asumible», concluye.

Sala-i-Martin añade que el nuevo Estado podría recibir unos 300.000 millones de euros por lo que ha «contribuido fiscalmente a España en los últimos años» y además, recibir participaciones en empresas públicas, reservas de oro del Banco de España y organismos internacionales, como el BCE o el FMI.”

 

 

PARA QUE CONSTE lo que en realidad dije y, por lo tanto, lo que en realidad NO PUBLICÓ EL MUNDO, reproduzco aquí las preguntas que me hicieron y mis respuestas literales.

 

 

El Mundo: En caso de que Cataluña llegara a proclamarse independiente:

 

¿podría seguir en el euro?

XSiM: Eso va a depender de negociaciones entre España, Europa… y Catalunya y como esas negociaciones no han existido no se puede saber. Dicho esto, me vienen dos cosas a la cabeza. Primera, se amenaza a los independentistas con eso de que van a ser expulsados del euro como si estar en el euro fuera el paraíso. ¿Todavía no se han dado cuenta del desastre que están sufriendo los países del euro, incluyendo España? Segunda, los españoles que piensen que sus “amigos” europeos van a salir en su ayuda a la hora sacar a Catalunya de Europa, que recuerden que cuando Rajoy pidió el boicot Europeo a Argentina a raíz de la expropiación de Repsol, ningún país europeo movió un dedo en su favor. Se quedó sol. Sin amigos.

 

EM: ¿Sería capaz de financiarse fuera de la moneda única?

XSiM: No lo sé. Lo que sí sé es que estando en el euro y formando parte de la España autonómica, Catalunya no puede financiarse. Eso sí está claro. En el caso de independizarse, los mercados evaluarán si los impuestos que pagarán los catalanes y que se quedarán íntegramente en Catalunya serán suficientes para pagar los costes adicionales que comportará el estado propio y para pagar intereses de la deuda. Ya veremos como salen las cuentas, aunque seguro que no salen peor que ahora. Por cierto, que nadie olvide que los mercados harán ese cálculo para Catalunya… pero también lo harán para España, que se quedará sin la importante aportación fiscal de Catalunya. Una vez calculado, a lo mejor quien se queda sin acceso a los mercados financieros por falta de recursos fiscales no es Catalunya.

 

EM: ¿A cuánto ascendería su deuda sobre PIB? En este momento ronda el 20%, pero muchos expertos consideran que se incrementaría hasta el 50-60% al asumir la parte proporcional a su riqueza de la deuda del Estado español.

XSiM: Es graciosa la gente que dice que no hay leyes que regulen el proceso de independencia pero en cambio dicen que Catalunya se va a tener que llevar el 20% de la deuda española. Si no hay ley de independencia, ¿qué ley dice que te tienes que llevar el 20% de la deuda en caso de independencia? ¿Y por qué el 20%? Si la deuda se tuviera que dividir por habitante, a Catalunya le tocaría solo el 16%. Y el 16% de unos 617.000 millones son 98.000 millones que sumados a los 42.000 que ya debe la Generalitat suman el 70% del PIB. Eso es perfectamente asumible. Claro que se podría argumentar que Catalunya ha contribuido fiscalmente a España unos 300.000 millones en los últimos 30 años por lo que se podría decir que si se separan, España le tendría que devolver todo ese dinero. O se podría argumentar que si se lleva una parte proporcional de los pasivos (deudas), Catalunya debería tener derecho a llevarse la misma proporción de los activos (empresas públicas, el oro del Banco de España, el FMI y el BCE, el hipódromo de la Zarzuela, etc). En definitiva, habría mucho que discutir y negociar por lo que la respuesta, de nuevo, es: no lo sé… y nadie lo sabe.

fuente: http://salaimartin.com/randomthoughts/item/439-la-entrevista-que-me-hizo-pero-que-no-public%C3%B3-el-mundo.html

 

La Constitució de 1978, la llei de lleis del Regne d’Espanya, parla només d’un poble que és el titular de l’única sobirania a la qual fa referència l’esmentat text. “La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’Estat”. Punt 2 de l’article 1. El poble català queda inclòs -cal suposar- dins d’aquest poble espanyol sobirà, és una part del tot. Conclusió: només hi ha un poble de debò a efectes legals, només hi ha un subjecte col·lectiu amb dret a decidir i a exercir, per tant, la sobirania. Només hi ha un demos, per dir-ho tècnicament. Per si algú té dubtes, més endavant la Constitució parla només d’una nació, l’espanyola, que s’escriu amb majúscula: “Nació”. La resta, ja ho sabem, només són nacionalitats i regions. Quimeres, que dirien alguns.

L’ambigüitat de la màxima llei de l’Estat ha anat bé fins que ha deixat d’anar-hi. Durant més de trenta anys, hem acceptat (els catalanistes i els que no), si us plau per força, que Catalunya era constitucionalment una nacionalitat. En un prodigi de malabarisme, a la vegada, els legisladors i ciutadans catalans hem sostingut que Catalunya és una nació, etiqueta que, en no tenir efectes pràctics, Madrid ha tolerat com els pares fan amb una criatura que proclama ser Superman. Recordeu que, en el llarg preàmbul de l’Estatut vigent, es va arribar a escriure això: “El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d’una manera àmpliament majoritària”. Vam acceptar i vam votar -jo també- que la nostra condició nacional és només un judici de valor dels legisladors autonòmics i no pas un fet històric. Siguem sincers i severs amb nosaltres mateixos: l’error comès és majúscul, és un autogol sensacional, mai no hauríem d’haver transigit amb una ocurrència tan lesiva per als interessos del país.

Algú pot pensar que tot això que comento és nominalisme, un esbarjo que no va enlloc. Fals. Les paraules reflecteixen el conflicte i el malentès molt clarament. Als Estatuts de 1979 i de 2006 hi apareix diverses vegades l’expressió “poble català” per designar un subjecte col·lectiu que, a l’hora de la veritat, ningú no reconeix -de moment- fora de Catalunya. Quan algunes personalitats proposen que en un hipotètic referèndum sobre la independència hauria de votar tot el cos electoral espanyol no fan més que ser fidels a la lletra i a l’esperit de la Constitució. Si som una part del tot -encara que representem quasi el 20% del PIB- hem d’acceptar que el tot marqui el camí. La part, com el seu nom indica, parteix. El tot, en canvi, encarna l’harmonia, el bé i la bellesa. “La unitat de destí”, per dir-ho a la manera d’uns nacionalistes armats que sí que van utilitzar les escoles per adoctrinar sense manies.

Recordeu el crit reivindicatiu de fa unes dècades? “Som una nació”. Això era nacionalisme català o catalanisme d’afirmació elemental, un missatge que volia evitar que ens prenguessin per allò que no som. Avui, el catalanisme ha evolucionat i planteja que el poble català pot ser alguna cosa concreta, per exemple un Estat d’Europa. És una solució (prohibida i impossible segons la legalitat vigent) per evitar que aquesta societat diferent que és la catalana acabi empobrida i marginada per la manca de recursos i poder. Una solució no prevista, una paret que no es podrà saltar, asseguren. Però la legalitat és sempre un producte dels homes i de la història, inclosa la Constitució de 1978. Com va demostrar la transició espanyola, és la política la que crea la llei i no a l’inrevés. La sortida del franquisme va culminar sense una nova guerra perquè les lleis van ser de goma. Els juristes van darrere dels polítics, encara que alguns vulguin fer creure el contrari. A vegades, com ha passat amb el TC, els juristes han anat deliberadament contra la política i l’han bloquejat de manera irresponsable.

El poble català és un fantasma legal però no és pas invisible, com es va fer palès el dia 11 de setembre. El procés en el qual ens trobem és una batalla pacífica per aconseguir que els catalans tinguem el dret de dir què convé als catalans. I, arribat el cas, alguns pensem que la tria consistirà a continuar sent espanyols de segona o ser europeus de primera. Mireu-vos-ho d’aquesta manera.

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada